INFORME – Diàlegs alcaldes.eu - Sessió “alcaldes i universitat” amb Josep Mayoral
Josep Mayoral | “Governar mai és còmode ni plàcid. Ni tan sols si tens majories”

INFORME Diàlegs Alcaldes.eu

“Governar mai és còmode ni plàcid. Ni tan sols si tens majories”

Josep Mayoral reclama un major reconeixement i més recursos per a les ciutats de la segona corona.

“En el canvi climàtic, sovint hem fet més les ciutats posant-nos d’acord en projectes concrets de mobilitat que no pas els governs”


“Jo sempre he estat dels que sumen, i buscar l’acord sempre va ser per a mi essencial. Joan Reventós va ser un element de referència personal”


“Els que hem viscut en temps de dictadura hem de poder recordar i explicar que sabem què és amagar-se al cotxe per passar la frontera, per poder comprar un llibre prohibit a Perpinyà, o amagar gent a casa, o fugir dels grisos”


“En els plans d’infraestructures, el 80 o 90% dels recursos es destina a la primera corona, quan en la segona hi viu el 50% de la població del país”


“Una de les assignatures pendents del país és l’ordenació territorial. L’hem resolt malament i hem generat una inflació d’administracions”


“La majoria absoluta s’ha de guanyar al carrer cada dia. Ens expressa confiança, però també ens transmet l’obligació de fer-nos les preguntes i respostes correctes”


“En el mandat anterior, només l’11% d’acords van ser adoptats amb els vots del grup majoritari. Les xifres són contundents. Buscar acords ha estat important, perquè la ciutat sempre suma i un mai té la raó del tot. Cal tenir en compte tots els angles”

- Extens reportatge fotogràfic -
amb fotografies ampliades
 | Fotos: Nacho Roca/Alcaldes.eu

DIÀLEG ALCALDES.EU

Barcelona, 24 de febrer de 2020

Aquest dilluns 24 de febrer de 2020 s’ha celebrat la tercera sessió del cicle “Alcaldes i Universitat” del curs 2020. Els participants, en aquesta ocasió, han estat:

- Il·lm. Sr. Josep Mayoral, alcalde de Granollers

- Sra. Marta Pascal, professora de Gestió Pública, a la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF


Vostè és economista de formació. Com va acabar en política?

Porto en política molts anys, des de la joventut, a final dels anys 60 i primers dels 70. Va ser per culpa del franquisme, i lluitant per les llibertats del país. Molts dels presents avui no havíeu nascut. Vaig anar a presenciar el consell de guerra de Burgos. Així que, a més de ser economista, porto molts anys implicat en lluites socials i polítiques, de vegades des de la clandestinitat.

I com a economista, quin és l’àmbit acadèmic que més l’ha interessat?

Jo hauria volgut estudiar Sociologia, però aleshores no existia a Catalunya. Calia anar a Madrid, però a casa no ens ho podríem permetre. Vaig estudiar Economia General. Més tard vaig veure que tenia vocació de professor: en acabar la carrera vaig començar a donar classes a l’escola de formació professional de Granollers i hi vaig estar molts anys. Aquella era una realitat molt complexa: als anys 70 el sistema educatiu va canviar i la FP acollia aquells que no passaven la primària. Vaig ser professor des del 1976 fins al 1987, quan vaig deixar-ho per entrar en política.

Al llarg dels anys va ser regidor de diverses àrees: imatge i comunicació, urbanisme, relacions institucionals...

I en turisme. També vaig ser diputat a la Diputació de Barcelona, des del 1995 fins al 2015 i vaig treballar en molts àmbits en els quals vaig aprendre molt, i vaig haver de fer molts quilòmetres.

Als anys 70, el PSC era una entitat molt nova, en ebullició. Vostè era d’algun bàndol, com ara el de Joan Reventós, per exemple?

Als anys 70 tots érem una mica de tot. Vaig militar a Convergència Socialista de Catalunya, que va néixer el 1974, i vam acabar al PSC amb la idea de reunir tot el socialisme i poder-nos presentar a les eleccions del 1976. En paraules d’Isidre Molas, havíem de fer un partit que pogués aplegar des de l’esquerra demòcrata-cristiana fins a les opcions més autogestionades. Havia de ser un socialisme que fos majoritari. Jo sempre he estat dels que sumen, i buscar l’acord sempre va ser per a mi essencial. Joan Reventós va ser un element de referència personal.

I va haver de córrer davant de la policia?

Els que hem viscut en temps de dictadura hem de poder recordar i explicar que sabem què és amagar-se al cotxe per passar la frontera, per poder comprar un llibre prohibit a Perpinyà, o amagar gent a casa, o fugir dels grisos. Tenim la missió d’explicar-ho. Potser sembla que ja no interessi tant, però aquesta és la història del nostre país. A Granollers vam patir els efectes de la Guerra Civil i d’un bombardeig terrible, que va causar 224 morts en un minut. A casa, durant molts anys, no se’n podia parlar. Vam tenir una pau que era silenci, una pau que no era més que por. Per això és bo recordar-ho en una aula, perquè pot tornar a passar.

I no ha fet pas el salt a Madrid, o al Parlament de Catalunya. Ha estat per convicció personal?

Sempre he pensat que el millor que puc fer pels meus conciutadans i pel país és treballar en política local. Crec que és allà on els canvis reals agafen musculatura. En soc un apassionat. 

Pot sintetitzar què és Granollers avui?

En podria parlar una hora seguida. Granollers és una porta de la regió metropolitana. Els romans ja ho van descobrir al segle II. Som una cruïlla de camins, una ciutat capaç de crear un mercat documentat des del 1040, de trobada, d’intercanvi, on el gran valor és la relació entre les persones i la paraula donada. Nosaltres sempre mirem d’aportar valor, perquè, si no, no hi ha intercanvi. 

En quina mesura la ciutat té beneficis per formar part de la segona corona?

El nostre país té un gran avantatge en matèria d’ordenació territorial. En altres països, com el Regne Unit o França, ciutats com Londres i París van haver de crear ciutats mitjanes per generar tot el suport que les grans ciutats necessiten. A Catalunya això ho fan ciutats històriques com Terrassa, Sabadell o Granollers. 

En la segona corona tenim una constel·lació de ciutats que tenen un elevat nivell d’organització pròpia, en què un 50% de la població tant hi viu com hi treballa. Però el paper d’aquestes ciutats encara no està prou reconegut. Per exemple, en els plans d’infraestructures, el 80 o 90% dels recursos es destina a la primera corona, quan en la segona hi viu el 50% de la població del país. Si sumem el nombre d’empreses exportadores dels Vallesos, per exemple, només ens trobem superats pel Barcelonès. La nostra musculatura econòmica i residencial és molt forta, però no tenim els recursos necessaris. I portem des del 1987 reclamant-ho.

La realitat d’una segona corona vertebradora d’una regió de 5 milions d’habitants és molt important per a l’equilibri del país, i molt poc coneguda.

Considera que una distribució per vegueries podria ajudar-hi?

Una de les assignatures pendents del país és l’ordenació territorial. L’hem resolt malament i hem generat una inflació d’administracions. N’hi ha massa. Cal resoldre-ho i agrairíem que fos una resolució poc impulsada des del partidisme i més des de la racionalitat. Veiem que hi ha municipis que no tenen estímuls per treballar conjuntament com, per exemple, passa a França. Jo soc partidari d’esborrar els dogmes i d’asseure’ns a parlar fins assolir un gran pacte amb el que reorganitzar el país.

En el seu mandat ha volgut orientar Granollers cap a un sector o pol de desenvolupament concret?

Granollers no és una ciutat necessàriament industrial. Tenim molts llits hotelers, molts més que Mataró, i això que Mataró té mar. Hem estat ciutat olímpica i acollim moltes indústries cada vegada més vinculades a l’economia internacional que impliquen serveis. La nostra és una ciutat que ha tingut una bona mescla d’activitats. Per exemple, penso en el 23% de llocs de treball del sector industrial, que generen un 35% de la facturació de la ciutat. O la fortalesa del sector serveis.

Tenim sector hoteler, restauració, comerç i una densitat de botigues per habitant superior a la de les altres ciutats mitjanes del país. És una mescla interessant i l’alcalde ha intentat que no es perdés. Volem que hi hagi molts motius per anar a al ciutat. L’esport, per exemple, n’és un. Ara ens preparem per acollir una seu del Mundial Femení d’Handbol el 2021, cosa que va néixer en la mateixa ciutat i que va trobar suport en la Federació Espanyola.

És una bona aposta.

A més, la nostra ciutat va ser seu olímpica de Barcelona’92 (motiu pel qual cal reconèixer la feina de Pasqual Maragall i la seva visió de jocs en xarxa) i seu del Mundial Masculí d’Handbol el 2014. Vam parlar amb el president de la Federació i vam posar la ciutat a la seva disposició.

Vostè governa des del 2004 amb majories grans o absolutes. Diria que governa amb comoditat?

Governar mai és còmode ni plàcid. Ni tan sols si tens majories. Quan veus que hi ha gent al carrer patint, com va passar durant la crisi del 2007, és impossible pensar-ho. El 2007 Granollers tenia 31.000 llocs de treball. El 2013 en teníem 24.000. Vam passar de 2.200 aturats a 6.000.

El meu mandat va iniciar-se quan vaig substituir l’alcalde Pujades. Aleshores teníem un pacte tripartit i en les eleccions següents (2007) vam guanyar per majoria absoluta. La ciutadania ha confiat novament en el meu equip en totes les eleccions posteriors. Però això és una gran responsabilitat. La majoria absoluta s’ha de guanyar al carrer cada dia. Ens expressa confiança, però també ens transmet l’obligació de fer-nos les preguntes i respostes correctes. 

A més, al plenari sempre intentem que les decisions no siguin preses només amb els vots d’un sol color. En el mandat anterior, només l’11% d’acords van ser adoptats amb els vots del grup majoritari. Les xifres són contundents. Buscar acords ha estat important, perquè la ciutat sempre suma i un mai té la raó del tot. Cal tenir en compte tots els angles.

Quantes nacionalitats tenen vivint a Granollers?

Al voltant d’un centenar. Hi ha un 20% dels ciutadans que van néixer fora d’Espanya. Alguns d’ells tenen doble nacionalitat. Aquest també és l’esperit de la ciutat: oferir un lloc on tothom se senti còmode.

En el mandat actual, tenen algun projecte especialment destacable o busquen consolidar el que han fet fins ara?

El que està fet, està fet. Ara ja és patrimoni de la ciutat. El que volem és mirar endavant. La ciutat està canviant permanentment i els problemes adquireixen formes noves. L’obligació de l’alcalde i dels regidors és recordar que cal tirar endavant. La setmana passada vam presentar el PAM i tenim 1.000 accions previstes. Totes són igual d’importants, des de la més concreta fins a la més estratègica.

A més, ara estem començant a treballar el tercer pla estratègic, a deu anys vista. El primer va imposar objectius avaluables físicament. El segon va ser més conceptual i es resumia en la frase “Granollers, ciutat educadora”. I el tercer anirà vinculat als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).

En aquest sentit, cal dir que és la primera vegada que les Nacions Unides, els estats i el món local han signat un pacte tan important. I és que el 60 o 70% de les 169 accions indicades en els 17 ODS només es poden dur a terme amb la participació del món municipal.

La professora Marta Pascal endega el seu torn de preguntes

Voldríem saber com ha viscut la seva relació, com a polític, amb el funcionariat municipal. Què ens en pot dir?

La continuïtat del nostre equip al llarg del temps ha afavorit que moltes persones creixessin professionalment. Hem propiciat que molts dels tècnics provinguin de la casa, no els hem anat a buscar al mercat. Per a nosaltres és molt important que l’equip directiu vingui de dins. I penso que els treballadors municipals són clau per avançar. Els nostres serveis socials estan composats per herois i heroïnes, ho dic amb franquesa, i moltes de les solucions a problemes que hem viscut es poden atribuir a la seva bona feina, no pas a la del govern municipal.

A banda, però, tenim un tema més complex. I és que en el darrer mandat del PP, l’aparició de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL) va ser una forma de recentralitzar i restar poder al món local. Els controls que aquesta llei imposa fan que la funció interventora i de secretaria sigui molt desagradable i que prengui la perspectiva que tots els equips de govern som presumptes culpables. Ha suposat una minva de l’autonomia local que coarta. Per no dir que normes com la regla de la despesa, inventades pel ministre Montoro, fan que ara tinguem un munt de diners en els bancs (els romanents) dels quals no podem disposar.

Els canvis tècnics han generat segurament necessitat d’adaptació dels professionals. Com ho han viscut?

Un dels canvis més importants a la ciutat ha estat el de l’eliminació del paper i la imposició d’una administració electrònica. Ara tenim una atenció al ciutadà que funciona tots els dies, tot l’any. I fa anys que no tinc papers, sinó una tauleta. Tot això comporta avantatges i problemes i hem anat acompanyant-ho de mitjans. Sempre hem intentat estar en els màxims possibles de transparència i les eines electròniques en formen part primordial, perquè podem passar els programes electorals pel sedàs dels indicadors.

En els anys recents, els ciutadans passen a ser, a la vegada, clients, electors, contribuents... Han sabut adaptar el seu missatge? O segueix parlant-hi directament pel carrer?

L’alcalde és un ciutadà més, que viu com a tal. Jo visc al carrer, com tot ciutadà mediterrani. Passejo, escolto, parlo, comparteixo i entomo les crítiques. Tinc un lema: “El meu despatx és el carrer”. El  despatx tancat ofereix ben poca cosa. Allà on creixes és al carrer.

Quina opinió té en l’àmbit de l’actual debat entre la gestió pública i privada?

Com li deia abans, soc poc partidari de dogmes. No em crec qui em diu que la gestió privada és millor o que la gestió pública és millor. Depèn de cada història. Hi ha elements diversos que fan que en una ciutat funcionin millor les coses d’una manera o una altra. A Granollers, per exemple, el 100% de les escoles bressol són públiques, perquè mai ho hem entès d’una altra manera. Ho són des del 1978 i no hi podem renunciar. El mateix passa amb l’Escola Municipal del Treball o amb la de Música, que són públiques i que porten així 100 anys. Jo soc partidari de trobar la fórmula precisa.
A la ciutat estem a punt d’obrir el debat de l’aigua després de 50 anys. I ho farem sense apriorismes, esperant trobar la millor solució.

Preguntes d’Eduard Berraondo

De totes les responsabilitats que ha tingut com a regidor i alcalde (carreteres, obra pública, turisme, espais naturals...) en quina ha gaudit més?

Jo m’ho passo molt bé amb tot el que faig. Fins i tot quan estic a casa. He gaudit molt de cada una de les històries en les quals he participat. La de la sostenibilitat em sembla una qüestió prioritària, però.

Per a un economista, el concepte d’economia circular és interessant?

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquest concepte vaig pensar de seguida en el meu pare. A casa érem forners. Teníem un forn de llenya. Cremàvem fusta del Montseny dins del forn i aprofitàvem les restes per fer-ne carbó i carbonet per cuinar i pels brasers. Als 60 tot s’aprofitava i per a mi això ja era economia circular. Però el gran canvi és que ara ho portem al món industrial.

Granollers participa en diverses xarxes internacionals de ciutats. Per alguna raó?

Estem en l’executiva mundial d’Alcaldes i Alcaldesses per la Pau i en la de Ciutats Educadores. Hi estem perquè entenem que la governança del futur no tindrà res a veure amb l’actual. El món pel qual treballo serà un món en què les ciutats tindran un paper essencial, treballaran en xarxa i generaran solucions des de la proximitat, perquè els problemes globals són massa grans perquè els estats hi puguin fer front sols. En el canvi climàtic, sovint hem fet més les ciutats posant-nos d’acord en projectes concrets de mobilitat que no pas els governs.

L’estratègia de Granollers passa per créixer més?

La nostra extensió es de 15 km quadrats, repartits a parts iguals entre sòl urbà residencial, sòl industrial i sòl no urbanitzat. Els nostres límits estan molt marcats. I cada inici de mandat fem visites als 9 municipis veïns per tal de generar una visió integral de gestió territorial. Més que una estratègia de govern, és una estratègia de ciutat.

Torn de preguntes dels alumnes


Una alumna pregunta sobre els processos de contractació pública. Quan l’ajuntament en fa, quin pes tenen els criteris econòmics i els qualitatius, i com s’analitzen?

Actualment tenim 3 sobres. Abans teníem certa capacitat d’ajustar, però actualment el sobre de la viabilitat econòmica té un pes determinant. En tot cas, hem introduït clàusules socials en la contractació i fem una bona descripció del que demanem des del punt de vista qualitatiu. De vegades, quan veus qui ha guanyat l’obra, ja saps que tindràs problemes.
 
Una alumna de Granollers pregunta com l’ajuntament planteja la solució de la ronda sud i la gestió de la contaminació.

Quant a la contaminació, el nostre problema no és pitjor que el dels altres municipis. Quant a la ronda sud, es tracta d’una via de la Generalitat. Nosaltres hi parlem molt per demanar i impulsar canvis. I hem aconseguit semaforitzar zones i pacificar-ne. També estem treballant per tal que es prohibeixi el pas de camions amb mercaderies perilloses i per fer millores acústiques. Però la solució final passa perquè l’Estat compleixi el compromís de fer desaparèixer el peatge proper, perquè la majoria dels vehicles escullen la ronda sud per evitar-lo.

La professora Pascal pregunta l’opinió de l’alcalde sobre la durada dels mandats.

Jo soc regidor des del 1987 i alcalde des del 2004. Des del punt de teòric soc partidari del sistema italià, consistent en dos mandats de 5 anys cadascú, i impossible de repetir. Això té el problema que quan canvia l’alcalde, les dinàmiques relacionals es trenquen. En la pràctica em costa definir el que és millor en general. Soc poc de dogmes. 

L’alumna de Granollers pregunta quina implicació té per a la ciutat formar part de la xarxa d’Alcaldes i Alcaldesses per la Pau i ser el president de la secció europea.
 
Abans he parlat del bombardeig de la ciutat. Cal explicar-lo. Els meus pares i avis vivien en aquells anys i haurien pogut morir. I jo no estaria aquí. Em sento fill d’aquells silencis. La meva generació té un repte: fer que això no s’oblidi mai i explicar que els conflictes es poden resoldre només amb el diàleg. Estar a Alcaldes i Alcaldesses per la Pau és un homenatge a aquells 224 morts i un compromís per evitar que torni a passar.

Ara fa uns dies, juntament amb l’alcaldessa de Barcelona, dèiem que els estats callen davant els conflictes bèl·lics i que algú ha de posar veu a la queixa. Alcaldes i Alcaldesses per la Pau va néixer el 1983 de la mà de l’alcalde d’Hiroshima, cansat que els Estats Units no li fessin cas. El tractat de les Nacions Unides per prohibir les armes nuclears ha estat signat només per 38 països i encara no és operatiu, i a Europa només l’han signat San Marino, Liechtenstein, Àustria, el Vaticà i Irlanda. Nosaltres demanem als ajuntaments que aprovin mocions per demanar als seus estats que la signin.
 
 






Fotos: Nacho Roca/Alcaldes.eu

- Extens reportatge fotogràfic -
amb fotografies ampliades