Alcalde de Torrebesses i Pres. Associació de Micropobles

Mario Urrea

Confinament espaiós

“Alguns municipis perden població perquè no poden oferir vida després del treball”


Els micropobles de Catalunya diuen que és hora de parlar de repoblament com a forma d’equilibrar el territori.

Viernes, 29 de Mayo de 2020
Avui ens entrevistem amb Mario Urrea, alcalde del poble de Torrebesses, al Segrià, i president de l’Associació de Micropobles. La seva biografia diu que ha estat educador durant 40 anys i promotor d’entitats d’integració social del jovent, durant 30 més. Avui, el seu servei es trasllada al col·lectiu de ciutadans de pobles veritablement petits.
"Crec que des de la política d’alt nivell no hi ha consciència del fet que nosaltres, en municipis petits, no puguem ser professionals de la política"

"Els micropobles hem anat molt units i hem tingut clares les tasques a fer. La gent s’ha confinat amb molt de respecte i responsabilitat"

"A menys que el poble estigui dividit socialment, no hi ha gaires possibilitats que es presentin dues candidatures. La ciutadania s’acomoda i diu que ja li està bé l’alcalde que hi ha"

"Ha estat inevitable el despoblament del món rural en els darrers anys, per culpa d’una manca d’activitat econòmica viable. Però ara caldria fer el contrari: repoblar el que es va despoblar anys enrere"

"Al municipi tenim 400 metres quadrats disponibles per habitant. Això fa que sigui difícil que ens trobem pel carrer, perquè, com a norma, els carrers estan buits. A les grans ciutats és tot el contrari"
 
"En molts municipis hi tenim cases disponibles, tot i que abandonades i que caldria reconstruir. Es podrien recuperar per promoure bosses d’habitatge conjuntes entre el món rural i la ciutat"
Vostè ha estat educador molts anys i promotor de la integració social dels joves en situació de risc. Diria que aquesta implicació el va portar a presentar-se com a alcalde?
Així va ser. Tota la vida he treballat al servei d’altres persones de manera altruista. Vaig fundar una entitat per ajudar joves i mai vaig cobrar un cèntim. Tampoc ho faig ara, ni com a alcalde de Torrebesses ni com a president dels micro-pobles. En aquest sentit, segueixo igual ara que al 1986. Em vaig presentar a fer d’alcalde perquè persones del municipi m’ho demanaven. Jo vaig estar molts anys dient que no, fins que vaig veure que podia trobar el temps per dedicar-m’hi. Aleshores em vaig presentar. Però pensava que no duraria gaire.

Doncs porta quatre mandats consecutius.
Cosa que em sembla excessiva, d’altra banda. Però és que en els dos darrers mandats ningú s’ha volgut presentar a l’alcaldia, ni de l’oposició. Així que m’he vist en l’obligació de continuar. Però penso que cal limitar els mandats, perquè no és bo que ningú s’eternitzi en un lloc.

En els pobles petits sempre és una qüestió difícil.
És cert. Moltes vegades la ciutadania s’acomoda i diu que ja li està bé el que hi ha. La gent no vol complicar-se la vida o implicar-se en política i perdre’s hores de família o de feina. No tothom s’ho pot permetre. A les grans ciutats hi ha més discrepància social i possibilitats de presentar-se en llistes. Però, a menys que el poble estigui dividit socialment, no hi ha gaires possibilitats que es presentin dues candidatures. Si hi ha divisió, aleshores cada bàndol fa el que pot per presentar-se i això també ajuda a limitar els mandats. Si la limitació fos obligatòria per llei, tot seria més senzill, perquè caldria buscar un substitut.

Quant de temps creu que seria l’idoni, si pogués escollir.
Jo penso que 8 anys de mandat són pocs, però 12 en són masses. Trobar el punt exacte es difícil, però diria que dos mandats de 5 anys serien adequats. Hi ha qui ha fet de la política la seva feina. En el primer mandat, aterra. En el segon, veu per on van els trets i observa que té la possibilitat d’entrar en la Diputació o en un organisme superior que li permet alliberar-se de la feina. Després ja no ho deixa, perquè sap que perd uns recursos... M’explico? Cada vegada professionalitzem més la política i no sé fins a quin punt és bo.

Vostè segueix compaginant la feina d’alcalde amb la seva professió?
Ho vaig fer fins que em vaig jubilar. Com que era professor d’institut, podia jubilar-me als 60 anys. Quan els vaig complir, vaig acabar el curs i em vaig retirar. Per això ara puc dedicar-me a l’alcaldia i a presidir l’Associació de Micropobles. Crec que des de la política d’alt nivell no hi ha consciencia del fet que nosaltres, en municipis petits, no puguem ser professionals de la política. Per exemple, se’ns convoca a reunions a les 12 del migdia, o a les 4 de la tarda. Al Consell Comarcal ens convoquen a les 10 del matí.
Home, aquest és un horari totalment laboral. Si tens una feina en una empresa és molt difícil que puguis assistir a tots els plens. I, segons l’empresa, potser algun dia t’acaben cridant l’atenció. Altra cosa és quan ets funcionari. Aleshores la llei t’empara i pots fer-ho. Els grans estaments no en són conscients.

El de la conciliació laboral i personal és un problema de tota la societat.
I cada dia més. El món de la política està canviant. Cada vegada demana molta més dedicació, molt més seguiment del dia a dia... Ja no es allò de quedar-se en un lloc i veure-les venir. Cal ser proactius i estar a l’aguait de tot i reinventar-se en les matèries que calgui: activitat econòmica, habitatge, serveis, infraestructures, etcètera.

Com està vivint la situació del confinament per la COVID-19?
Jo personalment d’una forma molt tranquil·la. El municipi no és gens complicat de gestionar. Estem molt units i no tenim excessives discrepàncies. Hem tingut un sol positiu i, com aquell que diu, ni sabem qui és. Tal vegada un empadronat que viu fora del poble. La informació ens arriba des del mapa que publica la Generalitat, perquè la llei de protecció de dades impedeix conèixer el nom de les persones. I ho entenc perfectament: no s’ha de permetre que ningú quedi estigmatitzat.
Nosaltres, al municipi, hem fet bona feina. Hem regalat les mascaretes que vam aconseguir a través de l’Associació de Micropobles, hem desinfectat els carrers, hem ajudat residències...

I la resta dels micropobles que vostè presideix, també han viscut situacions similars?
Crec que sí. En aquest sentit, tots hem anat molt units i hem tingut clares les tasques a fer. La gent s’ha confinat amb molt de respecte i de responsabilitat. També és més senzill de fer-ho en un micropoble que a Barcelona. L’altre dia vaig fer números i vaig veure que al municipi tenim 400 metres quadrats disponibles per habitant. Això fa que sigui difícil que ens trobem pel carrer, perquè, com a norma, els carrers estan buits. A les grans ciutats és tot el contrari.
A més, tenim termes municipals grans, que ens han permès refugiar-nos en el confinament. Els pagesos han hagut d’anar a treballar, perquè la seva és una feina essencial, i amb això hem expandit el casc urbà. No ens hem hagut de tancar en uns pocs metres quadrats, com passa a les capitals.

I el comerç local, com ho ha viscut?
Les botigues han donat servei a domicili. I fins i tot la gent ha respectat l’espera al carrer. Entraven a la botiga d’un en un. En el millor dels casos no hi havia més que un parell de persones esperant a ser atesos.

Hem sabut que, des de l’Associació, vostès han reclamat mesures específiques de desconfinament per als micropobles.
No ens les han acceptat. Però entenem que són complicades, perquè hi ha moltes altres prioritats. En el fons diem que no podem desconfinar de la mateixa manera aquells que no són iguals. Però també som conscients que depenem d’una xarxa sanitària i que moltes mesures que s’han pres han estat decidides a fi de no congestionar els centres sanitaris, les UCIs i els hospitals. Nosaltres no disposem d’un hospital, però si el de Lleida es col·lapsa, nosaltres tenim problemes també.
El que sí podien haver-nos concedit, potser, es el permís de reobrir alguns establiments de manera més ràpida. Per exemple, el bar del poble. Això sí, sempre i quant no hi vingui la gent de fora, perquè aleshores estem promovent que hi hagi més possibilitats de virus i estem desprotegits.

L’Associació rep gaire suport i reconeixement institucional?
Ara estem contents, perquè hem aconseguit que se’ns tingui en compte des del govern. En aquests moments hi ha establerta una taula de negociació per a la recuperació econòmica i social, liderada pel govern. Nosaltres hi som presents, junt amb les altres entitats municipalistes. Tindrem la possibilitat d’exposar les nostres dificultats a l’hora de reactivar l’economia i creiem que és un moment oportú per aconseguir un equilibri territorial a Catalunya.

En quin sentit ho diu?
En el del despoblament i el repoblament. Ha estat inevitable el despoblament del món rural en els darrers anys, per culpa d’una manca d’activitat econòmica viable. Però en aquests moments caldria fer el contrari: repoblar el que es va despoblar anys enrere. Sabem que no es pot fer en una setmana ni en 4 anys, però tenim definides tres línies bàsiques per aconseguir-ho.

Quines són?
La primera és crear una activitat econòmica diversificada. Per exemple, aniria molt bé si comptéssim amb xarxa de fibra òptica que permetés el teletreball en els municipis. També seria molt positiu reinventar el sector primari amb una agricultura de major valor afegit. I caldria repensar els serveis i el turisme.
La segona és la qüestió de l’habitatge. En molts municipis hi tenim cases disponibles, tot i que abandonades i que caldria reconstruir. Es podrien recuperar per promoure bosses d’habitatge conjuntes entre el món rural i la ciutat.

I la tercera línia?
La dels serveis. La cultura, l’educació, el comerç, les infraestructures, la connectivitat amb fibra òptica... són elements necessaris per al repoblament i el reequilibri territorial. En un món consumista com el nostre la gent necessita veure aparadors i botigues quan surt de treballar. I hi ha municipis que perden població perquè no poden oferir vida després del treball.

Amb la crisi del coronavirus, nota si els han canviat gaire les prioritats?
No gaire. O, com a molt, en positiu. Vull dir que ens ha afectat en la salut, com a tothom, però també hem posat al descobert una manera de viure més saludable. Possiblement ens beneficia a l’hora de fer les nostres reivindicacions. Ara tenim més arguments de pes: la salut, la tranquil·litat i el benestar.

Creu que el nou turisme d’interior del que es parla els podrà beneficiar?
Jo vull creure que sí. Ara ens fa una mica de respecte anar a llocs massificats o a l’estranger a fer vacances. En canvi crec que la gent no tindrà por a visitar territoris més tranquils, menys contaminats i menys afectats pel virus.
Li puc dir que, poc abans del coronavirus, aquí hi va arribar una família i ens va dir que havien vingut, entre d’altres coses, per un tema de salut i al·lèrgies d’un dels fills. El metge els havia recomanat marxar de Barcelona i molta gent comença a adonar-se que cal prendre aquest camí.

Els canvis socials seran importants, en tot cas.
Sempre he pensat que les civilitzacions tenen alts i baixos. Ara tenim una situació concreta, però d’aquí a 200 anys no hi haurà res de semblant al que tenim ara. Anys enrere l’imperi espanyol dominava el món i mai no se li ponia el sol. Ara aquest imperi no es veu per enlloc. I el futbol, tot i que la gent em diu que no, desapareixerà... En temps dels romans, al Coliseu, segur que ningú s’hauria cregut que els espectacles de gladiadors, feres i cristians s’acabarien algun dia.
Els temps canvien i el que cal és saber-se adaptar als canvis. Ens ho diu la mateixa natura: no sobreviu pas el més fort sinó el que millor s’adapta. I en l’àmbit municipal passarà el mateix.

Ha esmentat la qüestió de la connectivitat de xarxa. Vostès com s’ho fan?
La majoria dels micropobles ens hem buscat la vida. No tenim fibra òptica i ens arreglem amb l’ADSL, que és prehistòric, o a través de l’opció WiMAX, a través de ràdio. Ens permet anar fent, sempre que tinguem els enllaços necessaris.
Quant a la feina municipal, els ajuntaments treballem amb documents electrònics que no tenen gaires gràfics i no ens costa gaire de pujar o descarregar-los. El nostre problema és la discontinuïtat o els talls en el servei, més que la velocitat de transmissió. Però si tinguéssim una cobertura més bona hi hauria més persones que es plantejarien teletreballar des del poble i desplaçar-se una o dues vegades per setmana a la ciutat, a fer visites o reunions.

S’està parlant molt de la qüestió dels superàvits municipals. Creu que si es desbloquegessin ajudarien a pal·liar els problemes derivats de la crisi?
Ens aniria molt bé poder-los fer servir. Però primerament cal pensar en el per a què. Haurien de servir per conduir accions que revitalitzessin l’economia del municipi o que ajudessin en algun dels tres objectius que li he dit abans. Els superàvits no s’han d’emprar per a fer obres faraòniques que després comportin manteniments i despeses elevades. Han de servir per equilibrar el territori. I als alcaldes això ens costa molt de recordar-ho de vegades. A més, els superàvits tampoc donen per a fer tantes coses. Amb el que em sobra a mi, no puc portar la fibra òptica al poble o posar cables a tots els carrers, si no és amb l’ajut de l’administració. Però sí: aquests diners són importants i cal emprar-los. No té cap sentit no donar-los servei.



Mario Urrea
Mario Urrea
Alcalde de Torrebesses i Pres. Associació de Micropobles